jueves, 21 de febrero de 2013

Pepa, la Pipa.



Al peu de la muntanya més verd que mai hàgiu imaginat es trobava el poble de Fruts, de cara al mar al costat d'una gran Badia. No es podia dir que Fruts fos molt gran però tampoc es podia dir que fos molt petit. A la punta Nord de la Badia de Fruts, es trobava la llar de la protagonista de la nostra història; Pepa la Pipa. La casa on vivia Pepa amb la seva família, els Salads, era de fusta blanquíssima amb uns grans finestrals, que la senyora Salad s'encarregava de netejar meticulosament cada dia al matí. Kiko Salad, el pare de Pepa; era un ciutadà exemplar i molt respectat al poble de Fruts. Exemplar i respectat, però ara mateix sense feina. La maleïda crisi de la Sal havia portat a la fallida a la factoria d'anxoves del poble i el senyor Salad portava més d'un any buscant fortuna en Fruts i els seus voltants. De moment els Salads vivien dels estalvis acumulats durant tota la vida per la mare de Pepa. Escassos estalvis davant de les fosques perspectives.
 
Pepa era la Pipa més bonica de tot Fruts. Sense cap dubte era la més popular i admirada de l'institut del poble. No era una pipa qualsevol, era una bella pipa de carabassa. Havia heretat la textura de la seva mare i la forma del seu pare, ni molt llarga ni molt curta, ni molt ampla ni molt estreta.




Malgrat tenir ja 14 anys, Pepa no era conscient de la dolenta situació econòmica per la qual travessaven els seus pares i durant més d'un mes va demanar, va suplicar, va arribar fins i tot a exigir un Smartphone. Pepa volia un com totes les seves amigues, això va ser el que va repetir sense parar a la seva mare fins a fer-la arribar a sentir culpable. En el passat havia sortejat la petició d'un telèfon mòbil regalant-li a Pepa el telèfon vell del seu pare, però ara el tema del Smartphone li superava. Aquesta mateixa nit havent sopat la senyora Saleu li va comentar al seu marit la nova petició de la seva filla. Tots dos van decidir comprar-li-ho per a nadal. “La nostra filla no pot ser menys que les altres companyes de la seva classe”. Aquesta va ser la conclusió a la qual van arribar. I tots dos , ignorants per complet sobre l'aparell en qüestió, van comprar el Smartphone i l'hi van regalar a Pepa aquell mateix nadal.

El Smartphone es va convertir en l'amic inseparable de Pepi. Com una extensió del seu cos l'acompanyava constantment en totes les seves activitats diàries. “Se li passarà. Són coses d'adolescents”. Va pensar la senyora Saleu.

Aquesta primavera va arribar un nou alumne a l'institut de Fruts. Des de la propera ciutat de Habarson es van mudar els Almonds, el benjamí de la família era Pist Almond. Un festuc d'allò més maco i eixerit. El primer dia ja era el noi més popular de l'Institut. Les seves gracioses presentacions a classe al llarg del dia li havien servit per ser realment conegut. Tots/as tenien curiositat pel noi nou. I Com no?, Pepa va ser una de les primeres a apropar-se a presentar-se, intrigada per la personalitat tan sofisticada del seu nou company. De seguida van connectar, aquest mateix dia es van passar el número de telèfon quedant per parlar aquella mateixa la nit.

Pepa, la Pipa; estava emocionada per aquesta nova relació amb el noi nou del poble. Però Pist Almond venia de la ciutat, d'un altre món molt més connectat i tecnològic. Avantatjat en la matèria tenia uns plans molt diferents dels quals nostra amiga s'imaginava.

Durant diverses setmanes va adular a Pepa sobre la seva bellesa fins que una nit, ja molt tard; a través del whatsaapp li va escriure: “Pepa ets la Pipa més bonica que he vist en la meva vida. T'estimo vull estar amb tu per sempre. Envia'm una foto privada teva. Sense la closca”. Pepa va dubtar, però per por de perdre al noi més popular de l'institut va accedir. Davant el mirall del bany, es va fotografiar sense pela i li va enviar la foto per whatsapp al seu “amic”. Sense ni tan sols saber-ho estava produint un Sexting que més tard li faria moltíssim mal.




A partir d'aquest moment, tot va canviar per Pepa. Al dia següent en anar a escola va contemplar aterrida com el seu gran amic Pist havia enviat la seva foto a tots els alumnes del centre. El festuc volia ser encara més popular. Pepa va tornar corrent a casa amb els ulls inundats en llàgrimes. Va entrar corrent a casa i es va tancar a la seva habitació. El món de Pepa es va omplir de les seves fotos sense pela. El Smartphone no cessava de sonar, la seva pàgina de Facebook es va omplir de comentaris despectius. No volia menjar, no volia anar a l'Institut, no sortia de casa. Pepa ja no era la mateixa. La seva brillant i daurada pela es va assecar i es va esquerdar. El Ciberassetjament va poder amb ella. Una nit va baixar fins al port i es va pujar a la barca més petita que va trobar, va remar mar endins i entre la nit i la boira Pepa, la Pipa; va desaparèixer. Mai van tornar a veure a la pipa de closca daurada. De tant en tant arriba alguna resposta als missatges de cerca publicats a la xarxa. Però tot queda en això, ciberrumores.

Informa't- Forma't- Educa- Comparteix- Gaudeix- Prevé- en les #TIC


No hay comentarios:

Publicar un comentario